Keyline, entendre la topografia per optimitzar el cicle de l’aigua

L’aigua és vida, sense aigua no hi ha vida possible. La disponibilitat d’aigua regula tots els processos vitals de l’ecosistema. Però l’aigua pot ser també una força destructiva quan se n’acumula massa i agafa massa velocitat. El comportament de l’aigua en el paisatge varia depenent dels materials que el constitueixen i de les seves formes, per tant, estudiant la topografia podrem predir la dinàmica hidrològica per dissenyar i planificar les nostres activitats en conseqüència.

 

En paraules d’Allan Savory, es tracta d’incrementar l’eficiència del cicle de l’aigua, l’eficiència de les precipitacions. Quan l’aigua de pluja toca terra, pot continuar el seu viatge de 3 maneres:

– Pot quedar-se retinguda a la capa superficial del sòl, quedant disponible durant un temps per al creixement de les plantes o la microbiologia i incorporar-se al cicle de la vida.

– Pot percolar a través del sòl cap a capes profundes per incorporar-se als aqüífers i corrents subterranis, que alimenten les fonts, els pous o les mines.

– Si no hi ha possibilitat d’infiltració, bé per que és una superfície impermeable o perquè aquesta ja es troba saturada, es queda en superfície i començar a fluir pendent avall, formant escorrenties, que augmenten l’erosió en les àrees susceptibles. Quan s’acumulen grans volums a prou velocitat, apareix el potencial destructiu.

 

Per a controlar el cicle de l’aigua, prevenir la força destructiva i millorar-ne l’eficiència en el paisatge, el que necessitem es 1) que l’aigua flueixi el més lentament possible 2) que es dispersi pel màxim de superfície possible 3) que, en conseqüència, se’n pugui infiltrar la màxima quantitat, en primera instància a les capes superficials del sòl, la rizosfera, i finalment recarregar aqüífers i corrents subterrànies. Amb la facilitat de la llengua anglesa per resumir conceptes en poques paraules, és tan simple com ‘Slow it, Spread it, Sink it’, més o menys ‘alenteix-la, escampa-la, infiltra-la’.

 

Amb aquests objectius, l’australià P.A. Yeomans, va desenvolupar la metodologia Keyline durant els anys 1940-50. El mètode es basa en l’anàlisi de la topografia, per adaptar els desenvolupaments a les formes del paisatge i ubicar-hi els diferents elements (camins, camps, plantacions, edificis…) de manera que tota l’àrea sigui capaç de retenir i dispersar el màxim d’aigua el màxim de temps possible. Va tenir molta influència en els fonaments de posteriors metodologies com la Permacultura o l’Agricultura Regenerativa.

 

El primer pas és identificar els anomenats punts clau, que son els canvis sobtats de pendent, els llocs on s’acumulen les escorrenties. Son els indrets més elevats en els quals es pot emmagatzemar aigua sense necessitat de bombeig. La corba de nivell que passa per aquests punts, s’anomena línia clau (Keyline). Si tracem paral·leles a la línia clau i les ubiquem sobre el paisatge, resulten en trajectòries que, amb un desnivell molt suau, baixen des del fons de la vall cap a la cresta.

 

Subsolant en paral·lel a aquestes línies de manera que quedin ‘talls’ a la superfície, s’augmenta encara més la infiltració, amb 3 subsolats progressivament més profunds (amb l’arada Yeomans, i posteriors millores que s’han fet al model) permet guanyar fins a mig metre de profunditat de sòl en 3-5 anys. (Imatge)

 

Quan ubiquem els diferents elements del paisatge, tenint en compte aquestes trajectòries, resulten en interrupcions del flux de l’aigua que tendeixen a dispersar-la en les zones més seques del terreny, on es pot emmagatzemar o infiltrar. Es poden aprofitar carreteres i altres superfícies impermeables per recuperar l’aigua i emmagatzemar-la en preses o dipòsits. En definitiva, basant el disseny del paisatge en aquesta metodologia, s’optimitza l’ús de recursos per a convertir l’àrea en una gran captació d’aigua.

 

Ja en els primers passeigs pel Figueral, vam veure clara la necessitat de basar el disseny de tota la finca en la geometria Keyline. Vam contractar el Jesús Ruíz, de www.lineaclave.org. Poc més d’una agradable jornada de feina per configurar la matriu sobre la qual desenvolupar les parcel·les de pastura, definir les futures plantacions d’arbres i arbustos, de manera que tot plegat tregui el màxim profit de cada gota de pluja.

 

La implementació va consistir en la traça de les línies, gràcies a l’ajuda d’un GPS de precisió, en un primer moment amb un subsolador i després repassades amb una arada de pala, deixant un solc obert. 3 km de línies que son petits canals de dispersió, en un primer moment (abans que el sòl es comencés a cobrir) conduint les escorrenties lluny de la riera i alentint-ne el flux i per tant, afavorint les condicions d’infiltració. A mida que augmenta la cobertura vegetal, es redueix la formació d’escorrenties, incrementant encara més les condicions per a la infiltració.

 

La immensa diferencia de comportament del terreny amb els temporals Dana (amb les línies només subsolades) i Glòria (després de fer els solcs amb l’arada) no deixa cap marge de dubte.

 

A partir d’aquestes traces als camps, estructurem els tancats mòbils amb els que mantenim al ramat al lloc on pertoca, dissenyem les plantacions de manera que s’optimitza l’ús de l’aigua i es redueix la necessitat de reg. D’aquesta manera, a cada rotació dels ramats, es reforça el disseny i n’augmenta l’eficiència.

 

La geometria Keyline defineix el patró per optimitzar la hidratació del paisatge i a partir d’aquí, maximitzar les condicions per a la formació de la capa fèrtil del sòl.

 

En properes entrades explicarem altres estratègies i recursos que fem servir per afavorir el desenvolupament de la fertilitat.