El Bestiar, la nostra raó de ser
En entrades anteriors hem parlat del paper de la megafauna, en particular dels herbívors, com a gran força modeladora del paisatge, allà on és present. Els nostres paisatges van ser modelats per l’impacte de grans ramats d’animals, desplaçant-se pel territori seguint les precipitacions i/o els canvis en les temperatures, de nord a sud, de la muntanya a la plana, de l’interior a la costa.
La coevolució de les diferents espècies de tots els regnes de la vida que interactuen en els diferents ecosistemes, forja relacions d’interdependència molt complexes. Com les peces d’un mosaic o d’un trencaclosques, cadascuna encaixa al seu lloc i suma al conjunt, però es tracta d’un mosaic dinàmic que varia al llarg del temps i que, si alguna peça desapareix o creix ocupant altres espais, o n’apareix una de nova, tota la resta s’hi adapta, creant noves relacions, canviant l’aspecte del conjunt.
La successió natural, l’evolució, impulsa cap a la diversitat, en general, a més complexitat en un ecosistema (diversitat d’espècies i de relacions) més estabilitat, més resiliència, més capacitat de regeneració davant d’una pertorbació, més funcionalitat (cicles de l’aigua, els nutrients i l’energia efectius). Per tant, quan parlem de reconstruir paisatges, ecosistemes, hem d’incorporar les peces que falten.
Si analitzem els nostres paisatges agraris des d’aquest punt de vista, la peça que falta, és la megafauna. Però si analitzem els paisatges productius on sí que hi és present, sovint observem símptomes de les mateixes dolències dels paisatges ‘vegetals’. La megafauna herbívora és la gran força modeladora, però a la vegada necessita alguns mecanismes de control, per no esdevenir destructiva.
En un ecosistema només sotmès a límits naturals, dos grans agents regulen l’herbivorisme: la meteorologia i la depredació. Els herbívors formen ramat cercant la protecció en el grup, com a estratègia defensiva contra els depredadors i es desplacen cap a noves pastures a mida que van acabant amb la vegetació disponible, deixant enrere els excrements i no tornant a passar per una mateixa zona fins que s’ha regenerat. Aquest cicle continu, d’estades curtes amb impactes intensos i descansos llargs, desencadena els processos de regeneració de la fertilitat del sòl: la descomposició dels fems i de la matèria vegetal morta, una successió natural en si mateixa en la qual intervenen molts organismes diferents.
Així doncs, la clau de volta rau en trobar la manera d’encaixar el comportament migratori dels animals, dins dels límits (molt reduïts en comparació) fixes de la nostra finca: racionar la pastura deixant temps d’ocupació curts i deixant períodes de recuperació prou llargs, donant temps a la vegetació per a recuperar-se i les condicions adequades per a que es consolidi la nova germinació.
El pioner en l’aplicació del mètode científic en l’estudi de la relació herbívor-pastura, va ser el francès André Voisin, la seva obra Productivité de l’herbe (1957) ha estat la referència constant en el desenvolupament de diferents metodologies posteriors. Algunes tecnologies aparegudes simultàniament o creades exprofesso han anat facilitant la feina, simplificant els dissenys i obrint noves possibilitats. L’adaptació a cada context climàtic, geogràfic i socioeconòmic segueix sent font d’innovacions que, gràcies a les possibilitats de comunicació global, podem compartir en comunitats internacionals i mantenir-nos en un procés de millora contínua.
Entenent-ne els principis, l’adaptació a cada situació particular la podem definir com la ciència i l’art de guiar el ramat, o ramats, de manera que sigui en el lloc adient, en el moment adequat i pels motius correctes. No hi ha dues finques iguals, no hi ha dos ramats iguals, no hi ha dues primaveres iguals. El clima, l’espècie o espècies que treballem, la comunitat d’espècies de la pastura, l’època de l’any i els objectius de producció i de paisatge (de producció de paisatge!) a mitjà i llarg termini, determinaran com guiarem els animals per les diferents parts de la finca.
Tenint en compte els diversos condicionants que hem comentat, planifiquem el pastoreig per les diferents àrees a uns mesos vista i anem observant la recuperació de les àrees pasturades i la descomposició dels fems i la virosta. A mesura que anem avançant per cada superfície, cal anar revisant si s’ajusta al pla per anar corregint. A partir d’aquí, és qüestió d’anar afinant els sentits, observar els animals i repetir, sempre repetir.
La tecnologia que ens permet mantenir els animals al seu lloc i sens dubte una de les grans tecnologies del segle XX sinó de tota la història de la humanitat, és el pastor elèctric. Les versions modernes, autònomes, amb bateria i placa solar, amb dissenys aptes per a ser transportats, fan possible contenir els animals en el lloc que toca, amb la mateixa fiabilitat que una muralla. Podem instal·lar o recollir un tancat en qüestió de minuts, anar configurant les diferents parcel·les per les quals s’aniran alimentant els animals i retirar tot el muntatge fins a la propera vegada, de manera que el paisatge resta permeable a la fauna salvatge.
El tancat elèctric és una protecció en doble sentit, manté els nostres animals dins, protegint la resta de les pastures i alhora protegits de potencials depredadors (en la nostra zona abunden els gossos abandonats, negligits i assilvestrats). A la vegada, ens permet regular de manera estratègica l’impacte que rebrà cada espai així com la càrrega de fems, ajustant la densitat del ramat i per tant el seu comportament. D’aquesta manera, amb les successives pasturades i any rere any, jugant amb densitats i els cicles de pertorbació i descans, anirem empenyent la successió natural cap a la complexitat i estabilitat que desitgem i ens han de portar a un paisatge més productiu.
En la propera entrada explicarem amb més detall la manera com ens ho fem al Figueral amb els nostres animals, aventures i desventures de la primera pasturada que, de fet, encara està en procés i alguns aprenentatges pràctics que no sempre surten als llibres.
